Aquest Nadal em recorda més que mai el de la meva infantesa i joventut, en un poblet al peu de Corbatera entre el Montsant i la Gritella. Un dia fred, a vegades nevat i en plena campanya de collir olives.
¡Qui, per Nadal, res no estrene, res no val! deia la padrina María amb els dits plens de penellons . Un calfred m'envaïa el cos quan hem posava la camisa blanca i la roba de muda per anar a missa i després a dinar convidat a ca la padrina. Tothom mudat, camisa blanca, sabates, la cara i les mans rentades en una ribella, l’aigua tèbia escalfada en una olla damunt la cuina econòmica...
La missa de Nadal congregava tot el personal, homes i dones, nenes i nens, en una cerimònia en la que pocs estaven atents al que es deia. Es cantaven cançons populars catalanes i els no creients es mantenien en un discret segon terme. Alguns passaven l'estona al fons xiuxiuejant acudits arremolinats al voltant de les estufes que havien instal·lat feia poc a l'església de Santa Maria. El catolicisme oficial manava i s’havia de complir i fer el que tocava.
En sortir molta gent anava al bar de la Reneixença, els mes rics anaven a l’Intim, a fer el vermut. A més del BAR del Pla, encara hi havia dos cafès, el d’esquerres i el de dretes del temps de la república. O el dels rics y el de la resta, tan se val com se l’hi vulgui dir.
Nosaltres anavem a fer cagar la baga a ca la padrina María. El tiet Benjamí cada any posava al costat del foc una gran soca d’olivera revellida i quan pujàvem s’amagava al darrera i es tapava el rere mig cos amb una manta de pell d’ovella.
La quitxalla cantàvem: Caga baga, caga tió, si no vols cagar et donaré un fort cop de bastó! i ens afanyàvem a colpejar la gran soca amb bastons adients a la mida de cada un. La gresca era impressionant. Crits i rialles sense parar.
El tiet arrugava fulls de diari i aquell soroll, juntament amb sons que feia am la boca, feia veure que la baga cagava i empenyia des de el darrera perquè per sota de la baga sortissin cap endavant torrons, duros daurats amb l’interior de xocolata, ampolletes de xocolata, caramels de café amb llet, ametlles i avellanes torrades o garapinyades, etc.. Tota la canalla cridàvem, réiem i ens afanyàvem a ajudar a cagar al tio, totes aquelles llaminadures.
Els que no tenien canalla a casa i havien anat al bar a fer el vermut tornaven a dinar a casa seva, sense hostes ni parents i menys amb amics o forasters. S'asseien a taula només els padrins, si encara vivien, els pares i els fills, i ningú mes que no visques a la mateixa casa. Tothom sabia que ¡Per Nadal cada ovella al seu corral! encara que sempre hi havia excepcions i el día 25 de desembre era un dels pocs dies a l’any, juntament amb el día de Pasqua i la Festa Major en que la padrina María ens feia el dinar per tota la família.
La padrina preparava el dinar de Nadal. Era una petita-gran dona. Petita d’estatura, però amb un gran sentit del deure, gran capacitat de treball i amb un gran cor, que feia que tots l’estiméssim i que la recordem després de molts anys d’haver-nos deixat.
Al principi de la meva infantesa recordo anys sinó de misèria, sí de força privacions. Algún pollastre s’engreixava al corral. Ere un luxe gastronòmic del qual gaudíem cada Nadal. Els horts eren els tresors de supervivència en aquells anys grisos i el mes petit troç de terra, a la vora de qualsevol barranc o riuet, que tingues aigua per regar era molt cobdiciat. Nosaltres teníem la sort de tenir-ne i podíem conrear prou patates, fesols i altres verdures i fruites per poder-ne menjar tota la família, fresques o en conserva, durant tot l’any. Sempre vam poder omplir la panxa, però “el tall, al dit”, perquè anava escás. Les gallines es manteníem tot el que podíem perquè ponguessin ous i no es mataven fins que eren velles i ja no ponien. La seva carn era fosca, dura i saborosa, però teníem bones dents i més gana. La padrina posava una gran olla al foc amb moltes verdures, la carcassa de la gallina i algun os que comprava a la carnisseria, i anava bollin el caldo poc a poc a la cuina econòmica. L’olla plena deixava escapar aquell rajolí d’aire amb l’aroma del caldo que per sempre recordaré. de fet quan el fa la meva dona sempre hem venen records del caldo de la padrina María.
No es convidava mes que als familiars més directes perquè aquell dia es feia un “extraordinari” que era l’excepció que confirmava la regla d’austeritat perpetua. Només així, treballant molt i estalviant tot el que es podía era factible tirar endavant.
El menú que cada any ens feia la padrina era: entremesos, el caldo amb galets, “suquet” de vedella amb pésols i bolets, préssec i pera amb almívar de l’hort i torrons de ametlla que feia a casa. També comprava una barra petita de torrons de Xixona que l’hi agradaven molt. El vi de la collita i per brindar, una ampolla de De la Pierre per tots.
La padrina es cansava molt en prepara-ho tot però també disfrutava en veure com gaudíem del que aleshores qualificàvem con un menjar de reis. I aixó era el que érem per ella, els seus estimats reietons. I estava disposada a fer tots els sacrificis que calguessin per donar-nos aquestes hores de felicitat i compartir-la amb tots nosaltres.
La meva tieta i la meva mare rentaven els plats en acabar i li deixaven tot net i col·locat a l’armari, per estalviar-li una mica de feina. També la mare preparava un gran pastis, jo la ajudava una mica a decorar-lo i al finalitzar l’apat ens el menjàvem gairebé tot. El tiet Benjami i el pare feien concurs per veure qui en menjava mes i el padrí Pep sempre els advertia del perill del «pecat de la gola»… i tots dos reien mentre no paraven d’engolir trossos del pastis amb crema, xocolata, melmelada de préssec, nata, i fruites confitades. Finalment el padrí Pep els deixava per impossible i aixecava silenciosament de la taula sense que ens en adonéssim, distrets com estàvem amb l’espectacle dels dos gourmands. Al cab d’una estona tornava mudat amb trajo, encenia davant nostre un puro, com si fos un ritual, perquè no fumava mai llevat de les tres festes senyalades, i s’en anava al café.
Les estufes donaven un escalf molt confortable. Quan entraves s’embafaven les ulleres y el fum dels caliquenyos, el tabac de picadura racionat o alguna pipa formaven un núvol tan espès com la boira, que empudegava la roba.
En aquests temps tothom fumava en llocs tancats i quant s’entrava al cafè és respirava una boira inconfusible amb aromes de tabac, cafè i licors. Era costum prendre una sola consumició, mentre la majoría jugava a cartes. Alguns feien una partida de dominó i uns pocs als escacs. Un dels que millor o feien era el meu padrí Joan, per part de pare. El padrí Pep l’hi agradava més conversar pausadament (tots escoltaven mentre un parlava) amb el seus amics, de temes variats. No hi faltaven les crítiques i els xafar-deixos. D’una ràdio se sentia música ballable. Era el fil musical de l’época. en aquells anys no érem confinats sanitaris, amb les comarques isolades per decret, sinó reclosos per l’obligada austeritat i pel fred que feia al carrer. Recordo que era normal que la neu ens visités cada any a l’hivern i que els pares ens deien que no jugàssim al costat de les cases per tal que no ens caigues un candeler i s’ens clavés al cap.
Mitja hora abans de que comences la sessió de cine, el padrí Pep pujava a buscar a la padrina que ja estava arreglada i tots dos de bracet s’en anaven al cine. La “sessió doble” acostumava a reposar un gran clàssic acompanyat d’una altra pel·lícula nova.
En acabat, un sopar frugal i al llit que demà era Sant Esteve i la mare feia canelons gratinats amb formatge. I que bons que els trobàvem!.
Encara m’emociono al recordar aquells temps en que tots érem jóvens, plens de salut i en la distancia penso que molt feliços, a pesar de totes les dificultats que havíem passat i l’austeritat que ens envoltava. Tal vegada era per això mateix, perquè els avis havien aconseguit superar la tragèdia de la guerra, tirat la família endavant. Amb els anys, tots havíem aconseguit millorar notablement la situació i sabíem que era bo reconéixer l’esforç fet i disfrutar els resultats, sense oblidar que a la vida venen temps dolents per superar i també temps mès bons per gaudir, seguint treballant per millorar i sense dropejar ni oblidar, per no tornar a ensopegar.
Si be ho mirem, és el mateix que es recomana enguany. Que ningú es barregi, que per Nadal cadascú s’estigui a casa seva i s’ajunti només amb els que conviu normalment, per evitar possibles contagis. A diferencia d’aquells anys d’infantesa i encara que no ens ho sembli, ara estem molt desentrenats amb l’exercici de palcigar dificultats.Tot i això hauríem esforçar-nos seguint pensant com podem sortir millor d’aquesta calamitat i com podem millorar perquè la pròxima vegada que vingui un altre virus puguem reaccionar millor i més efectivament que hem fet aquesta vegada.
Ves per on que recordant aquells nadals d’infantesa i joventut, tan llunyans, má sortit un corol·lari valid per els temps actual.
Espero que hageu passat un bon Nadal i una bona estona recordant els nadals de la vostra infantesa tal com he fet jo aquesta tarda freda i reclosa de Sant Esteve.
