martes, 4 de noviembre de 2014

La història interminable

Els referèndums d'Eslovènia, Lituània i Estònia van ser considerats il·legals per la URSS i van acabar sent acceptats perquè no es va poder demostrar que hi havien hagut trampes. 
A Catalunya estem molt lluny de tot això. Ara mateix, encara que es faci la “pseudoconsulta del nou 9N”, sense saber quantes persones tenen dret a vot, sabrem quantes persones han votat, però no el percentatge sobre el total de catalans amb dret a vot. Això només ho podrà saber qui te el cens.
Hi ha gent que no vol sentir ni parlar de votar res. Com que no volen conèixer l’opinió dels catalans ni expliquen quin projecte tenen per Catalunya, deixem los estar.
Ni ha que no volen que Catalunya sigui un estat i menys independent. Avisen que ens atacaran les set plagues bíbliques i ens perdrem a l’espai sideral. Ens diuen que les balances fiscals ens son favorables quan els estudis publicats diuen el contrari i quan tots els que viatgem a altres territoris del Estado español veiem que no es així. 
Ens amenacen que tots els espanyols ens castigaran i no compraran cap producte fabricat a Catalunya, encara que sigui millor i mes barat i que les fronteres i aranzels no permetran que puguem vendre els productes que fabriquem.
Ens vaticinen que totes les multinacionals desapareixeran de Catalunya perquè pensen que les que s’han instal·lat a Catalunya ho han fet per pressions del govern espanyol en lloc de per motius de simple competitivitat. 
Ens vaticinen que el Corredor Mediterrani s’haurà acabat, quan el cert es que el Govern Espanyol ha posat tots els entrebancs per construir lo i ni tan sols ha volgut construir l’enllaç ferroviari del port de mercaderies de Barcelona ni el metro fins a l’aeroport del Prat.
Ens vaticinen que no tindrem accés al crèdit internacional, que perdrem capacitat d’inversió, que el estat espanyol farà tot el possible perquè tots els països ens neguin la paraula i no ens deixin anar enlloc ni comerciar amb ningú. 
¡Tan dolents son! ¡Tan odi ens tenen! No m’ho crec. Be alguns potser si, però segur que la immensa majoria d’espanyols no pensen això, que de bons i dolents n’hi ha a tot arreu. De totes maneres es una tècnica ben estranya per voler retenir a ningú.
Els unionistes diuen que en tots els territoris existeixen parts, inclosa Catalunya, que aporten més que les altres. ¡Es clar que si!. L’única diferencia es que els ciutadans de Lleida, per exemple, no senten que disposen de molts menys recursos que Barcelona. Tampoc pensen que el Govern de Catalunya els hi dispensi un tracte deslleial. Aquest sí que és el cas de l'Estat espanyol que ha arribat a un punt de redistribució injusta, per la qual, comunitats com Extremadura disposen de 700 euros més per persona i any que el govern de la Generalitat, amb la qual cosa no s'està fent transferències per igualar la prestació de serveis sinó que s'estan fent perquè puguin prestar millors serveis i amb més recursos. Ja no es tracta de dèficit sinó de principis fonamentals de redistribució justa i equitativa que a Espanya no s'ha respectat. Catalunya no te solament problema de diners, sinó de polítiques. Catalunya pràcticament te molt poca capacitat per fer polítiques pròpies en cap dels àmbits fonamentals de política econòmica ni social que afecten el ciutadà en el seu dia a dia. Moltes de les que fa son anul·lades per decrets del Gobierno de España o pel Tribunal Constitucional.
Els partidaris del SI a la Independència diuen tot el contrari.
Pensen que Catalunya amb un nou govern mes democràtic, menys corrupte i que legislés unes lleis mes justes per tothom, seria molt millor pels catalans. Diuen que si alguns polítics espanyols dificultessin les negociacions per una transferència ordenada de bens i deutes al nou estat català es quedarien amb tot el deute que ha firmat el Reino de España i que haurien de ser rescatats per la UE, etc. 
Hi han molts llibres, articles escrits per autoritats mundials en cada matèria: econòmica, legal i política al abast de qui els vulgui llegir i per tan no cal estendre’s més en aquest tema. Això si, no confondre aquests estudis documentats amb l’enorme soroll mediàtic que fan l’allau de comentaristes en els TV, amb les seves opinions moltes vegades indocumentades i sense demostrar el que diuen.
Estem vivint un temps en que molts mitjans de comunicació i càrrecs calumnien a qualsevol i ningú es retracte, ni a ningú condemnen per injuries, ni ningú dimiteix. Avui en Espanya sembla que els poders executiu, legislatiu i judicial no estiguin realment separats i això diu molt poc del tarannà democràtic en el que vivim. 

Seguim suposant que a Catalunya es mantingui prou tenacitat i prou empenta per arribar a fer unes eleccions al Parlament català que als partits que s’hi presentin facin plebiscitaries. Suposem que aquesta consulta sigui perfectament democràtica perquè tothom estigui inclòs dins d’un cens clar i amb garanties, pugui exercir un vot secret i en la que ningú pugui demostrar que s’han fet trampes.
El politòleg José Giménez Albertos, apunta que les independències de països en les últimes quatre dècades pràcticament només s'han produït en regions pobres. Pot ser que es doni perque el ric és més sensible al risc ja que hi té més a perdre. També hi ha d'altres tesis que diuen que quan es depassa un determinat nivell de redistribució territorial això desencadena processos d'independència. 
Els interessos de la Unió Europea, davant un estat deutor com Espanya que perdria un 20% del seu PIB si Catalunya esdevingués independent, sempre han passat per què aquí no es produeixi un referèndum d'independència. ¡Es llogic!

Ara bé, suposem que s’aconsegueix celebrar les eleccions democràtiques, pacífiques i de forma incontestable i amb rigor i el resultat és molt sòlid i guanyen els que demanen la Independència de Catalunya. Si tot això passa, es probable que la comunitat internacional reconegui la voluntat del poble català de tenir un estat propi. A la UE, ha primat sempre la seva capacitat d'adaptació. A la UE s'ha tolerat una gran asimetria. Països que no estan a Schengen però que formen part de la UE o que no tenen la moneda euro... Hi ha dues opcions i és que en lloc de sol·licitar l’adhesió com a nou estat, com si fóssim Turquia, prevaldria l'article 48 que és modificar els tractats per adequarse a la nova situació. Això ho diu des de Yves Gounin, ex alt càrrec del govern Sarkozy fins a Graham Avery, que va negociar l'adhesió del Regne Unit a la UE. Ni admissió automàtica ni exclusió automàtica. El lògic es que venci el pragmatisme i es busqui una solució que permeti que les relacions econòmiques s'alterin el menys possible, tant per no perjudicar-los a ells ni a les empreses europees que radiquin aquí a Catalunya.
Espanya, en cas d'independència de Catalunya, tindria canvis pel que fa a població i PIB, principalment i per tant, hauria de renegociar el seu pes a la UE. Hi ha coses que Espanya ja no tindria dret a tenir, coses que es determinen en proporció al pes de l'estat i per tant s'haurien de modificar força coses del seu estatus dins la UE.
Tot això son possibilitats. Depèn de com es treballi, esdevindran realitats o no. 

¿Segur que tots entenem la força política i autoritat que implica exercir la Independència de Catalunya en el context real en el que ens trobem dins del Estado español?

El Estado Español no sembla que vulgui reconèixer que hi ha un problema a Catalunya i menys la independència d’aquesta nació que ells consideren un territori més dins de la España indivisible. Podríem tenir una situació en què el Parlament fes una declaració unilateral de Independència (DUI) i aquesta fos recorreguda als tribunals espanyols i suspesa. A partir d'aquí actuaria tot l'aparell judicial de l'Estat i pararia tot allò que es fes com intentar recaptar impostos des de Catalunya. Aquesta via seria possible si el Gobierno Español volgués. Declarar i exercir immediatament s'ha de fer quan no hi ha voluntat política per negociar res i quan l'alternativa porta a una acció de tot l'aparell de l'Estat espanyol per evitar una independència. Per aconseguir-ho es tenen que tenir les estructures d’Estat perfectament operatives.
Negociar el deute un cop feta efectiva la independència o fer-ho abans, depèn de la voluntat política del Estado Español. Amb Escòcia i el Regne Unit tenia tot el sentit del món que no es declarés la independència fins al cap d'un any i mig, temps que van estimar necessari per discutir repartiment d'actius i passius i el traspàs de competències polítiques per exercir coses com la recaptació d'impostos. Aquí no te cap sentit. Cal entendre que sense una voluntat de negociació des de l’Estat espanyol i sense ganes de saltar-se cap llei des de Catalunya es impossible arribar a cap lloc. Seria més eficaç fer la DUI i al mateix temps agafar el control del territori i de les infraestructures bàsiques, hisenda estatal, etcètera. I això, no sé si som conscients de fins a quin punt de força política i autoritat implica. 
El conseller d'Interior ja va dir a l'agost que no faria fer res il·legal als Mossos. El Sindicat de Policies de Catalunya va dir que estaria al costat de la llei.¿? No es forassenyat recalcar que aquests problemes que s'apunten sobre la consulta, encara seran més grans quan les ordres siguin: “Mossos, preneu el control de l'agència tributària”. Hem d'assumir que si el procés no és negociat poden passar coses com aquestes. S'ha d'estar preparats i s'ha de tenir la voluntat per tirar-ho endavant.

¿La tenen i la mantindran tots els que l’han de tenir?
¿Son i seran tots els que ara surten de la foto? ¿Que passarà amb tots els que hi surten i s’esvaeixen al primer entrebanc com el Guadiana?
D’això depèn en gran mesura l’èxit de tot plegat.
©JuanJAS
Publicar un comentario